domingo, 13 de marzo de 2022
Chocolate y poesía
lunes, 15 de noviembre de 2021
El càlid record d'Espurna
Desperta en aquell llit un matí més, un matí de cap de setmana més.
Des de fa ja alguns mesos, dormir allà, amb ell, és ja una rutina els caps
de setmana. Fa uns mesos, només eren uns desconeguts, però avui, dissabte,
torna a despertar amb ell.
Es desperta suau, amb el tacte de la seva mà cercant la seva cintura, despullada,
tranquil·la, tendra. Encara no ha obert els ulls i ja se li marquen els clotets
del somriure a les galtes.
Ell tampoc ha obert els ulls de moment, la seva mà la cerca com si sabés que
els caps de setmana, primer, toca Espurna. Quan ha arribat a ella, amb tota la
suavitat del món, l’acarona, agafa la seva cintura i l’apropa al seu cos.
Tampoc li costa gaire, ja que el cos d’ella, només en sentir el reclam, es
belluga lleuger per trobar el del seu company, Foc.
I així, sense obrir els ulls, amb la poca claror que entra per la finestra,
els dos somriuen lleument, embolicats amb les seves cames entremaliades, el cap
d’ella al pit d’ell, les mans d’ell a l’esquena d’ella, i al seu cul, i a les
seves cuixes, acolorides. Ella és petita, es sent petita als seus braços i no
és capaç de veure’s d’una altra manera, ja. Espurna sent immens a Foc. Tal vegada
no sigui per tant; de fet, en coneix d’altres més grans. Però aquella sensació
surt de qualsevol cosa viscuda, surt de qualsevol record i, a vegades s’atreveix
a pensar que també d’aquelles imaginacions que durant tota la vida han estat
tan seves, tan pròpies. Foc és immens en un altre sentit. És immens perquè la
conté, la sosté, la fa volar, l’abraça més enllà del que es pot veure. Des de
la primera abraçada, Espurna ja es va sentir part, encara que llavors, no ho
era.
Avui es desperten junts, novament, com dic. Somriuen, potser dormiran una
mica més. Ell, tímid i discret, es desperta ja erecte. L’abraça i ella nota també
aquesta característica a la seva pell, al seu pubis aferrat al de l’home. Si és
possible, ara somriu més. Dormiran, tal vegada un poc més, si no es comencen a tocar,
acaronar, sentir... I acaben incendiant l’habitació. Novament. Dissabte matí.
El somriure preciós del foc. El càlid record d’Espurna.
miércoles, 4 de noviembre de 2020
PIEDRA CANELA
martes, 15 de octubre de 2019
15/10/2019
viernes, 4 de octubre de 2019
Carta del 4/10/2019
jueves, 26 de septiembre de 2019
WelNa
domingo, 15 de septiembre de 2019
GRANIZOS DE PIEDRA
sábado, 14 de septiembre de 2019
Ángel
¡Qué gran día fue ayer!
Me picó una abeja en el talón,
de mantequilla,
entre tus brazos.
Yo llorando, y tú gritando,
entre risas
-Juaniiiii,
esta niña
esta niña está hecha de
mantequilla.
Fuimos a la playa
a 'Pollenca', la del barquito.
Tu bañador azul
aguantando tirones,
dos nietos,
y una nieta.
Yo.
Reímos y tú te enfadaste
Una broma con tomates.
Qué risa, Papá Andrés,
qué risa!!
-Eso no se hace,
monina.
La soga al cuello
en un momento amargo,
piedras en lágrimas,
ojos pesados,
enfermedades...
El principio,
No el final!
Nos hemos querido,
ayer,
todo ayer
mucho tiempo, ayer.
Tus ojos azules en mis gafitas,
intentando
-y consiguiendo-
otra estrategia perfecta
en nuestras partidas
de dominó.
Ya verás cuando yo tenga
por el mango
la sartén, papá Andrés.
Antonio Molina sonando en
la radio,
de tu hijo.
Hace tanto, de ayer...
Que desde hace un año, no eres ya mi abuelo, papá Andrés.
Desde hace un año, eres
Mi ángel.
Gracias siempre, y todavía.
viernes, 13 de septiembre de 2019
¿Viernes?
sábado, 7 de septiembre de 2019
Tú eres él.
Ayer hizo un año de tu partida.
No puedo decir
que te fueras rápido,
pero sí
demasiado ¿pronto?
96 vueltas diste al sol.
Viviste, sonreíste.
Trabajaste, siendo una de las primeras
en poder hacerlo.
Te enamoraste,
estoy segura de ello.
Fuiste madre, hermana,
esposa, abuela.
Abuela, querida.
Qué poco te conocí,
y qué presente te tuve,
te tengo,
te tendré.
Cada día te siento
en la mirada de tu hijo.
Tu hijo.
Mi padre.
Mi padre,
que aún sigue siendo
un apéndice de ti.
Cumplió 67 años,
aferrado a la idea de
reencontrarte
tal vez,
en las calles de Jerez.
Mi padre,
triunfo del tiempo,
mi padre,
tu hijo mayor.
Mi padre, que
jamás superó la muerte del suyo,
Aprendió a vivir sin él,
con el alma entre los dedos,
con la cara mojada
en cada recuerdo.
Ahora, imagina
lo que es,
vivir
sin ti.
Tú. Eres él.